Search  
  I cunt dla Cuntesa Isabèla  

 

 

I cunt dla Cuntesa Isabèla

Tre atti in dialetto mantovano
di Franco Zaffanella
 
Gabbiana - Molina di Ledro - Goito - Campitello
2004

 

Personaggi:

La Contessa - Isabella

 L’uomo di servitù – Marcello

Primo Conte – Virgilio

Secondo Conte – Annibale

Un affittuario – Secondo

Il figlio dell’affittuario – Ermete

Una affittuaria – Serena

La figlia dell’affittuaria – Erminia

*Violetta – Nipote della Contessa

*Cesarino – Amico di Violetta

*Battista – Amico di Violetta
 
*Personaggi rappresentati da bambini che possono essere tolti, senza che questi  possano influenzare la storia della commedia.

 

 * * *

La storia di questa commedia si svolge nella casa di una Contessa molto pratica e senza tanti fronzoli. Sempre a controllare e verificare i suoi conti, per la continua presenza di alcuni spasimanti e degli affittuari. Ma al suo fianco ha un fedele maggiordomo . . .
 
  
La vicenda si svolge negli anni ottanta nella casa della Contessa Isabella Pradella. Nobile ed eccentrica mantovana.

 

Primo Atto

 
Scena 1
Isabella a seguire Marcello
 
( La Contessa Isabella seduta a leggere la Gazzetta, ma fa fatica perché ha sonno )
ISABELLA – Cuma su straca incö,a forsa da lešar a gh’u i’och ch’am pirla via …
sarà mèi cha ciama Marcelo. ( E così dicendo suona il campanello per chiamare Marcello,il suo maggiordomo )
ISABELLA – Ma induv’èl che quand al ciami agh briga sempar ad li mešuri a rivà.
( Suona di nuovo il campanello ) Marcelo! Ma movat !!
MARCELLO – ( Entrando in scena affannato e in disordine ) A gh’ala bisogn ad quèl siura Cuntesa?
ISABELLA – Certu cha gh’u ad bisogn,sinò cusa suni ‘al campanel a fa? Su mia Santa Lucia vè! Induva sevat inbuscà?
MARCELLO – A sevi al cèsu siura Cuntesa.
ISABELLA – E ‘s ved! Tirà sö ch’la purtera le!
MARCELLO – ( Marcello si accorge che ha la cerniera dei pantaloni abbassati,con un pezzo di camicia che gli esce fuori,e velocemente girandosi,si aggiusta ) Ma Diu! La ma scusa siura Cuntesa.
( Marcello cerca velocemente di aggiustarsi mentre chiude la cerniera dei pantaloni si prende anche un pezzo di carne preziosa urlando dal dolore e chinandosi su se stesso )
MARCELLO – Ahhhh !!!
ISABELLA – Ben cusa gh’èt?
MARCELLO – Ahhhiiaaa! Ch’agh gnes an folmin a töti li cernieri!
ISABELLA – Ma cusa centra li cernieri? Chesta la gh’ha al manach!
MARCELLO – Se,ma l’è al mio di manach! Aiii! Ahhhh!
ISABELLA – Vè ades basta che cun me la taca mia nè!
MARCELLO – Cun le no, ma lè che ch’al sé tacà! Tasi valà cha gh’lu cavada a liberam, ahhhh, che bèl!
ISABELLLA – Ma insoma ve via!
MARCELLO – A vegni siura Contesa, le l’è anca furtunada parchè ‘d li robi acse a le l’igh capita mia. Cusa vulelvla?
ISABELLA – Siura Cuntesa.
MARCELLO – Ah se, cusa vulevla siura Cuntesa?
ISABELLA –  Th’at senti šo le e at leši la Gašeta.
MARCELLO –  ( Con perplessità ) A leši la Gašeta?
ISABELLA – Se, dai tö, e leši! ( Porgendogli il giornale )
MARCELLO – Ma èla sicura ad quel ch’la dis?
ISABELLA – Ma certu cha su quel cha dighi vè!
MARCELLO – ( Sedendosi ) La varda siura Cuntesa ch’am la det le né?
ISABELLA – Ma se at lu det me,su mia cusa agh sia da di.
MARCELLO – Che bèl! Sa sevi na roba acse a gnevi che ad vulada sensa gnanca frigam al cul. . . . Che bèl!   ( E Marcello inizia a leggersi il giornale per sé senza alzare la voce ,non avendo capito che il giornale lo deve leggere alla Contessa ) Che bèl.
ISABELLA – Che bèl,che bèl, e alura?
MARCELLO – Alura cosa?
ISABELLA – Quand’èl ch’at cuminci a lešar?
MARCELLO – Ma mè u ša cumincià a lešar siura Cuntesa.
ISABELLA – Ma varda caru che me th’u ciamà par lèsumla a me la Gašeta!
MARCELLO – Ahhh, ma, ma me evi capì  a n’atra manerà.
ISABELLA – Ah m’al so,tu ciamà sul parchè me am fa mal i’och.                                                
MARCELLO – Che bèl!                                                                                                      
ISABELLA – Dai valà, cumincia a lešar da la seconda pagina.
MARCELLO – Da la seconda? Ma as pöl mia partar da la prema?
ISABELLA – No la prema lu ša vesta ad cuminci da la seconda,sèt quala l’è la seconda pagina d’an giurnal?                                                   
MARCELLO – Maaaa . . .
ISABELLA – La seconda pagina l’è quela cha vegn dopu la prema,s’at sé quala l’è la prema,ad fè uno + uno, ahhh? Cusa fa uno + uno?
MARCELLO – Ades le la fa prest parchè l’è brava a fa i cunt.
ISABELLA – Ma insoma, ma ch’ièl cha ma consiglià da töt a lavurà che da me?
MARCELLO – Al pret, l’è sta al pret.
ISABELLA – Al pret, giösta al pret. “Töl cl’è an brau om”. At sarè an brau om,ma at pari uno cha vegn dal mond dla luna.
MARCELLO – Che bèl.
ISABELLA - Sta mia fam perdar la pasiensa valà Marcelo. Varda ch’lè an, cunt cha sa fa anca mè neuda Violeta.
MARCELLO – Ma la prema pagina èla mia chesta davanti?
ISABELLA – Ma se,prova girala sta pagina.
MARCELLO – Acse?
ISABELLA – Se, e cla le l’è la seconda pagina.
MARCELLO – Ma alura bastava girà al giurnal? Che bèl.
ISABELLA – Dai valà comincia.
MARCELLO – ( Marcello inizia a leggere a voce alta il giornale ) Fatti dal mondo,Parigi. Importante scoperta archeologica alle porte della capitale francese . . . ( La Contessa in pochi secondi si addormenta,Marcello si ferma di leggere perché sente russare ) . . . ben ma ch’ièl ca runfa siura Cuntesa? ) Guardando verso Isabella si accorge che è lei a russare ) Che bèl, ma l’è le cla dorum, cuša leši a fa me sla dorum,e cume la runfa. ( Marcello si alza e va verso la Contessa coricata sul divano, ed inizia fargli la lingua e boccacce varie )
MARCELLO – Ma varda chi le vè,ma va che me su mia la tu camumila, e gnanca al tu Tavor. Me gnarò dal mond ad la luna, ma te varda che facia d’imbambida ch’at gh’è. ( Marcello a questo punto si sta allontanando in punta di piedi quando la Contessa si sveglia di soprassalto e lo chiama )
ISABELLA – Marcello!
MARCELLO – Ahhh?
ISABELLA – Ma induva credat d’andà! Tu det da lešum al giurnal.
MARCELLO – Che bèl. Ma u ša lešì al giurnal.
ISABELLA – Sa lešì? Töt?
MARCELLO – Da la seconda pagina fin a l’ultima.
ISABELLA – E i mort? Me u mia sentì i mort,chi è mort incö?
MARCELLO – Incö gh’è nisun mort siura Cuntesa.
ISABELLA – Oh a gh’è nisun mort! Töti de mör an qualdun,figuromas sa gh’è sö gnanca an mort.
MARCELLO – Ma no, ( riprende il giornale ) la varda, a gh’è sö nisun mort.
ISABELLA – Ma gnanca un? Ma che sfortuna,me ch’am pias at se tant a vedar töti i de i mort in sla gasèta, e incö gnanca un!
MARCELLO – Sla mal diševa prema siura Contesa, me ier am masavi acseta an mort in sal giurnal incö al gh’era.
ISABELLA – Sta mia fa tant al spiritus,parchè sa püdes masat t’avria bèla masà me!
MARCELLO – Che bèl.
ISABELLA – Va via ades valà.                                                                                            
MARCELLO – Va ben. ( Ed esce )
ISABELLA – Al gh’ha gnanca pö rispèt par la su padrona. ( Isabella si alza dal divano e va a prendere da un cassetto la sua agenda )                                                                                            
ISABELLA – L’è mèi cha vaga dre ai mè cunt valà. ( Quindi siede al tavolino guardando e scrivendo sulla sua agenda ) Che sa stagh mia dre ai cunt it ciava a töti li maneri.
( Subito dopo si affaccia sulla porta Marcello )
MARCELLO – Siura Cuntesa pos vegnar dentar?
ISABELLA – Ve dentar, ve dentar,cusa gh’èt a vedat mia cha su dre fa i cunt?
MARCELLO – Ma le föra a gh’è cl’atar di cunt.
ISABELLA – Ma chi? Annibale u Virgilio?                                                                                       
MARCELLO – Ah ma am ricordi mia,su sul ch’al gh’ha na bèla facia da stöpid.
ISABELLA – Alura al sarà Virgilio,th’agh di ch’agh su mia.
MARCELLO – ( Indeciso mentre sta quasi per andarsene ) Parchè induva vala siura Cuntesa?
ISABELLA – Ma in nisun sit  a vaghi,l’è na scusa no, par fa in modo ch’al vaga via.
MARCELLO – Che bèl.
ISABELLA – Cusa gh’è?
MARCELLO – Ma, me gh’u ša det cla gh’è.
ISABELLA – Ma quand’èl Marcelo cha th’a m’an fè öna giösta? Ades alura ciamal dentar.
MARCELLO – La ma scusa, la vedrà che la prosima volta agh dirò cla gh’è mia. ( Ed esce per far entrare il Conte Virgilio,rientrando subito dopo )
Scena 2
Isabella – Marcello - Virgilio
MARCELLO – ( Mettendosi sulla porta )  Siura Contesa al Conte Virgilio! Prego. ( Invitando il Conte Virgilio ad entrare. Questi entra e Marcello se ne va )
VIRGILIO – Buongiorno signora Contessa.
ISABELLA – ( Alzandosi ) Buongiorno,al varda però ch’al la sa che in ca mia as parla sul in dialet.
VIRGILIO – Al so, ma me a fagh fadiga parlal, anca parchè nuatar a duvresum mia parlà l dialet, ch’lè sul di vech e di paisan.
ISABELLA – Ah, me alura a sares vècia!?
VIRGILIO – Ma no vulevi mia di quel siura Cuntesa.
ISABELLA – Alura al lasa le da di ad li stupidadi, e am diga cusa al völ?
VIRGILIO – Su gni par invitala a vedar l’opera sabat quen al Sucial.
ISABELLA – Lu siur cunt al gh’ha sempar quèl par pudì sta insiem a me.
VIRGILIO – Ma l’al sa che sa vegni che a vegni par le.
ISABELLA – Ma me gh’u ša anca fat capì che tra nuatar a masim pöl esagh sul amicisia.
VIRGILIO – Ma me inveci pensavi che siccome le la sé mai spusada,me li’stes,a pudresum metas insiem e unì i nostra patrimoni.
ISABELLA – Ma cuma al cor siur Virgilio,e da che patrimoni èl dre parlà? Me am risulta mia ch’al gabia acse dli gran robi.
VIRGILIO – Ma come, ma la varda ch’u eredità!
ISABELLA – Ah se. ( Mostrando improvviso interesse )
VIRGILIO – Ma certu, an palas in cità, 400 biulchi ad tera a dli bandi ad Marmiröl, tri miliard e mes in contanti, do casi a Sanremo e öna a Pinsolo.
ISABELLA – Induva?
VIRGILIO – A Pinsolo.
ISABELLA – Se casu sarà Pinsòlo.
VIRGILIO – Ah se l’è vera Pinsòlo.
ISABELLA – Però a, lu sempar det me siur Virgilio cl’è n’om simpatich.
VIRGILIO – Alura vengla a l’opera cun me?                                                                      
ISABELLA – Ma al palas quanti apartament a gh’al?
VIRGILIO – Sedas apartament.
ISABELLA – Cha völ di sedas afet?
VIRGILIO – Se se, sedas afet, sie miliun e mes al mes.
ISABELLA – Al ma scusa n’atim. ( Riprende la sua agendina e si mette a far di conto )          
VIRGILIO – Ma cusa fala siura Cuntesa?
ISABELLA – Su dre fa an po ad cunt, parchè me gh’u tanti pretendenti.
VIRGILIO – Ma alura le a vardla quel cha gh’a püsè bèsi?
ISABELLA – Ma no, ma schersal,ma l’è na curiosità mia.a faghi na lista sul par vedar li vari situasiun.
VIRGILIO – E me cuma sontia in dla lista?
ISABELLA – Sevi propria dre a vardà. ( Isabella consulta il suo diario,poco dopo Virgilio interviene )
VIRGILIO – Alura siura contesa?                                                                                                    
ISABELLA – Alura ciamum pör Isabella, e quand ad vö andom a l’opera.
VIRGILIO – Ma cuma su cuntent, alura püdoma das anca dal te.
ISABELLA – Ma certu, dal te,dal me, dal vö, dal lö.
VIRGILIO - Va ben,alura sabat a vegni a töt a li ot. ( Si affaccia sulla porta  Marcello )
MARCELLO – La varda siura Cuntesa che sabat la gh’ha d’andà a šugà a tombola dla Carmelina.
ISABELLA – Tu ša det cha vöi mia cha tha staga d’adre dla porta a bušà! Vurà di che sabat la tombola la saltoma.
MARCELLO – Che bèl.
ISABELLA - Dai cumpagna föra al Cunt Virgilio.
MARCELLO – Se cuma s’al cunuses mia la strada.
VIRGILIO -  Arvedas a sabat alura.
ISABELLA – Va ben,a li ot sarò prunta.
VIRGILIO – Ciau. ( Appena Vrgilio esce accompagnato da Marcello Isabella si risiede e riprende
a far di conto )
ISABELLA – Ma pensa, al cunt Virgilio. Alura quatarsent biulchi ad tèra, al palas, tri miliard e meš, li casi a Sanremo e a Pinsòlo. Ma che bèl om ch’lè. ( Mentre Isabella continua a a far di conto entra avvicinandosi piano piano Marcello senza che lei se ne accorga )
Scena 3
Isabella – Marcello e a seguire Secondo – Ermete – Serena – Erminia
ISABELLA – ( Suona il campanello per chiamare Marcello ) Marcello.
MARCELLO – Su che siura contesa.
ISABELLA – Ahhh! ( Alzandosi di scatto dalla sedia ) Ma che squai! Cusa fèt che dadre?
MARCELLO – La dirà mia cha su gni in ritard ahhh?
ISABELLA – Tu det mela volti che quand at ve dentar in sala at gh’è da dimal!
MARCELLO – A vulevi fagh na sorpresa siura Cuntesa.
ISABELLA – Na qual volta at la faghi me la sorpresa,al foi dal licensiamet.
MARCELLO – Che bèl.
ISABELLA – Ades at vè in paes e th’a t’infurmi sl’è vera che al cunt Virgilio,quel chè gni prema.
MARCELLO – Quel cha gh’ha la facia da stöpid?
ISABELLA – Chi? Ma cusa dit? Ch’lè ‘t se an bèl om.
MARCELLO – An bèl om? Magari l’è anca inteligent,unest e simpatich?
ISABELLA – Propria!
MARCELLO – Che bèl.
ISABELLA – Comunque sevi dre dit ch’agh vaga a sentar in paes sl’è vera cla eredità.
MARCELLO – Ecu da induva vegn töta cla belesa le.                                                           
ISABELLA – Vè! Fat i’afari tui e inviat!
MARCELLO – Ma siura contesa me su gni parchè le föra gh’è dla gent .
ISABELLA – E chi gh’è ades?
MARCELLO – A gh’è Secondo cun su fiöl Ermete e la Serena cun su fiöla Erminia.
ISABELLA – Ancor! Ma sa iè sempar che!
MARCELLO – A gontia da fai vegnar dentar?
ISABELLA – Se, sicome a gh’u da cresagh l’afet,ciapi l’ucasiun.                                                      
MARCELLO – Va ben alura a vaghi a ciamai.( Ed esce rientrando poco dopo presentando i 4 )
MARCELLO – Siura contesa a gh’è Serena cun la fiöla Erminia, Secondo cun al fiöl Ermete.
ISABELLA – Avanti,avanti. ( I quattro entrano in scena salutando la Contessa, mentre
Marcello esce )
ISABELLA – Alura cusa gh’è stavolta cha si gni töti?
SERENA – Soma gnidi siura Cuntesa parchè nuatar a soma stöfi.
ISABELLA – Come si stöfi? A vulì andà a sta via?
SERENA , No, parchè a suced chestu, la sa no cha gh’oma al bagn föra, le ad banda al pulèr?
ISABELLA – Se e alura?
SERENA – Alura töti li volti che nuatar andoma a fa la docia chi du le i vegn mia sempar a bušà?
SECONDO – Ma no l’è mia vera siura contesa.
ERMINIA – Ecome sl’è vera, av vedi me taga la porta!
ERMETE – Ma sa capita l’è an casu.                                                                                                
SERENA – Se pasè par casu,propria töti li volti cha foma la docia.                                             
ERMETE – Oh quanti foli cha gh’i.
SECONDO – Fom mia gnint da mal.
SERENA – No fè gnint da mal,nuatri però ades as toca fa al bagn vestidi.
ERMETE – Ecu cusa l’èra pupà, che te ad vulevi andà ad l’oculista. A vedi po gnint,a vedi po gnint.
ISABELLA – Ma cuma fev a fa al bagn vestidi.
SERENA – Ma la gh’ha da savì siura contesa cl’è mia gnanca pensada mal, parchè in na volta sul ‘a lavom nuatri e anca i vestì.
SECONDO – Se e dopu li vol anca sugas tacadi taca al fil da stendar. (ride)
SERENA – Ma lasè lè du stupid!
ERMETE – L’atar de u vest l’Erminia la tacada via. U pensà subit cl’as fos impicada,cla le la sè impicada . U cumincià a sbraià : L’Erminia la sè impicada ! Curì! Curì! Dopu inveci a l’era acse parchè la s’era tacada via par sugas.
ERMINIA – Vedla siura Cuntesa iè tarchè bun da di dli stupidadi, e ad vegnar a bušà.
ISABELLA – Ben ma scultem, me cusa pödi fagh se lor i vegn a bušà?
SERENA – Ma nuatri a soma gnidi che parchè as piasares vigh al bagn in ca,anca parchè sala né al disturb cha gh’ha me madar?
ISABELLA – Ma qual disturb?
SECONDO – Al disturb dal tubi da scapament.
SERENA – Ma tasi bröt vilan, e lavat vè!
ISABELLA – Alura vuresu al bagn in ca?
SECONDO – Ma anca nuatar a vuloma al bagn in ca.
ERMINIA – Cusa al vulì da fa ch’av lavè mai!
SERENA – Du spurcaciun!
ERMETE – Ma chi?
SECONDO – Nuatar gh’om sempar la suiöla prunta.
ERMINIA – Da cuma spusè, cla suiöla le ‘l vostar cul al la mai vest.
SECONDO – Vè pütleta a vöt ciapà du slavaciun?
SERENA – Ma prova sa’t sé bun!
ISABELLA – Vè ades lasè le né! Sa vulì fav al bagn in ca, fèval pör, ma vardè cha v’al pagh’è vuatar.                                                                                                                                           
SERENA – Come nuatar? Ma la ca l’è sua.
ISABELLA – La ca l’è mia,però gh’ha stè dentar vuatar.
ERMINIA – Ma nuatar a pagoma anca l’afet.
ISABELLA – A pruposit,visto cha si che,bisogna ch’av diga che dal mes quen av cresi l’afet.
SECONDO – ( Ride ) Iv cres l’afet. ( Ride di nuovo insieme a Ermete )
ERMETE – Gh’u piaser.
ISABELLA – Vardè che chestu al val anca par vuatar.                                                                      
ERMINIA – Ecu cha pensè da esar püsè furb.
SERENA – Nuatar che sevum gni par fas fa al bagn in ca,inveci ades as catom cun l’afet cresì.
ISABELLA – Insoma i cres töt,me pos mia cresar l’afet? E ades scusè ma gh’u da fa.
( E così detto esce chiamando Marcello perché accompagni fuori i quattro )

ISABELLA – Marcello. . . ( Che era dietro la porta ad origliare entra immediatamente in scena,con la Contessa che lo guarda con un certo disappunto ) . . . cumpagni föra.                                                                                          

Scena 4

Marcello – Serena – Erminia – Secondo – Ermete

 
MARCELLO – Va ben.
SECONDO – Vè Marcello ma sèt che la contesa la völ cresas l’afet?
MARCELLO – Che bèl.
SERENA – Come che bèl,ma sèt mia cha foma sempar pusè fadiga a pagà l’afet.
MARCELLO – Ma gh’lu me la sulusiun par vuatar, sa ma scultè, inveci cha tachè sempar da lit a gavresu ad fa na roba.
ERMETE – E cosa?
MARCELLO – Te at sé veduva, lu l’è veduv,tu fiöla la gh’ha mia al murus, tu fiol al gh’ha mia la murusa,ma s’av metì insiem èl mia vera cha risulvì i vostar strolich.                                           
SERENA – Ma chi? Insiem a ch’al le?
SECONDO – Parchè cusa gontia me?
SERENA – A gh’è ch’at sé an spurcaciun!
MARCELLO – Che bèl.
ERMINIA – Se me madar la gh’ha rašun si propria du spurcaciun.
ERMETE – Oh sarà mia parchè na volta soma gni a buša.
SERENA – Ma quala volta, che cuma som föra par andà a fa la docia, as si subit a taga al cul!
MARCELLO – Che bèl.
MARCELLO – Ma lasè le da tacà da lit e fè cuma vu det me, metiv insiem,che se dopu andè a sta töti in na ca a sparè n’afet.
SECONDO – Però la sares mia malpensada, cusa dit te Serena ?
SERENA – Prema cumincia a tirat via cla röšna ch’at gh’è ados dopo se casu an parlarom! Andom Erminia! ( Ed escono piuttosto seccate con Erminia che si gira dicendo qualcosa ad Ermete )
ERMINIA – Chestu al val anca par te Ermete!
MARCELLO – Che bèl.
SECONDO – Ma varda, che do sanguetuli.
MARCELLO – Vè ma che ura a vali a fa la docia?
SECONDO – Ad solit a li sie e meša, an de se e an de no.
MARCELLO – Alura an qual de, par casu né, par casu a capiti le.
SECONDO – Ma pian,ma se dopu magari la Serena la dventa mè muier, te at lè vesta nuda.
MARCELLO – Che bèl.
ERMETE – Giösta!Alura l’è mei ch’at vegna mia.                                                      
MARCELLO – Ohh sarì mia bèla gelus, amo prema da esagh insiem.
ERMETE – Andom. ( I due escono salutando Marcello che li segue,subito dopo rientra in scena la Contessa tutta arrabbiata )
Scena 5
Isabella - Marcello e a seguire il Conte Annibale
 
ISABELLA – Marcello! Marcello!
MARCELLO – ( Rientrando in scena ) Cus’è sucès siura contesa l’am par agitada?
ISABELLA – Agitada l’è gnint! Varda ch’u sent’ cusa th’a gh’è det a chi’la.
MARCELLO – Cosa?                                                                          
ISABELLA – Th’a gh’è det chi sa spusa e ch’is meta insiem.                                                  
MARCELLO – E ontia mia fat ben?
ISABELLA – Cherasa cha th’è fat ben! Ma si va a sta töti insiem a perdi mia n’afet! Ma insoma, varda ch’at pianti a ca vè! Che me su bèla stofa da te!
MARCELLO – Mahh . . .( Suonano alla porta )
ISABELLA – Va a vedar chi gh’è valà.                                                                                            
MARCELLO – Subit siura contesa. ( Esce )
ISABELLA – Ma va sa gh’u da vigh n’element dal genar, ma va da via al cul te e pu anca al pret ch’al ma cunsiglià da töt a lavurà. Inveci ad iutam a ciapà di bèsi am ia fa perdar,acseta dopu i cunt i turna pö.
MARCELLO – ( Rientrando ) Ma no siura Cuntesa la gh’ha mia da preocupas i cunt i turna, ades par esempi agh né uno che föra ch’al völ parlagh.
ISABELLA – Ma ch’ièl?
MARCELLO – L’è al cunt Anibale
ISABELLA – Anibale? Ma fal vegnar dentar subit!
MARCELLO – Ma me gh’u det cla gh’è mia.
ISABELLA – Ma no! Ma parchè! Ma te tha m’an fè gnanca öna giösta.
MARCELLO – Ma le la m’eva det da di cla gh’era mia.
ISABELLA – Va a ciamal valà.
MARCELLO – Subit siura Cuntesa,subit. ( Ed esce )
ISABELLA – A ma me al pianti a ca dabun,am fa mia töti li robi a la sversa. ( Mentre si aggiusta allo specchio rientra Marcello annunciando il conte )
MARCELLO – Siura Contesa, al cunt Anibale. ( Annibale entra in scena )
ANNIBALE – Buongiorno.
ISABELLA – Buongiorno Anibale.
ANNIBALE – Cuma andom siura Cuntesa?
ISABELLA – Ma la va mia mal Anibale.
ANNIBALE – Me la va mal inveci,parchè u pena vendì an sit da 200 biulchi ad tèra.
ISABELLA – Ben ma lavrà ciapà i bèsi no?
ANNIBALE – Iu ciapà,ma iu anca bèla spes par an dèbit cha gh’evi.                                             
ISABELLA – Ben ma alura ( Va a prendere velocemente il suo libretto dei conti ) bisogna cha rifaga i cunt.
ANNIBALE – Ma verament sevum dre parlà di miu di cunt.
ISABELLA – Ma Anibale sa gh’esum da spusas, al patrimoni a s’unesal mia?
ANNIBALE – L’è vera, e l’è anca par quel cha su gni,par dmandat s’at gnevi  a fa na vacanza cun me a Sanremo.
ISABELLA – A Sanremo? Ben an parlarom. ( Guardando sempre il suo libro di conti ) Pütost varda che ades at sé andà šo in classifica.
ANNIBALE – Come,ma che classifica?
ISABELLA – Ma la classifica dei patrimoni,caro Anibale,e ades anca al cunt Virgilio al gh’è pasà davanti.
ANNIBALE – Ma ch’ièl sta cunt Virgilio, che me lu bèla senti nominà.
ISABELLA – L’è uno che cume lu al vuria vegnum insiem. E ades caro Anibale ( suonando il campanello ) al ma scusarà ma gh’ù d’andà adre i me cunt. ( Chiamato dal campanello rientra in scena Marcello )
MARCELLO – Comandi siura Cuntesa.
ISABELLA – Cumpagna föra che al Cont Anibale.
ANNIBALE – Ma,am mandla via at se? Subit?
ISABELLA – Gh’u ša det cha gh’u da fa. E te Marcello dopu turna indre cha gh’u da dit na roba.
MARCELLO – Ma podla mia dimal subit che atseta fagh sensa turna indre?
ISABELLA – Alura at l’avres bèla det!
MARCELLO – Ma l’è fadiga andà continuamente so e šo. Sarò mia an buratin?                                
ISABELLA – Anca par me l’è fadiga pagat a la fin dal mes,considerando quel ch’at fè.
MARCELLO – Che bèl. ( Annibale saluta la Contessa e i due escono,mentre Isabella continua a far di conto )
MARCELLO – ( Rientrando ) Cusa gh’eval da dim siura Contesa?
ISABELLA – Bisognares ch’at gh’esi d’andà in piasa a infurmat mia sul in sal Cunt Virgilio ma anca in sa chestu che chè pena andà föra,parchè me la vedi mia tant ciara.
MARCELLO – Va ben, ma gontia d’andagh subit?                                                                          
ISABELLA – Certo,subit, subit. U sèt impegnà?
MARCELLO – Ma a vulevi andà a fa an sunin.
ISABELLA – An sunin? Ma caru al pütin ch’al völ fa an sunin, Inviat!!!
MARCELLO – Che bèl.
 
FINE PRIMO ATTO
 
* * *
 
SECONDO ATTO
 
Scena 1
Ermete - Secondo a seguire Marcello
 
( Ermete e Secondo sono in casa aspettando che qualcuno entri )
SECONDO – Pusibil che in ca agh sia nisun.
ERMETE – Infati lè ša an quart d’ura cha som che e nisun as fa vedar.
SECONDO – Ben ma nuatar spetom,tant a gh’om mia nisun ch’as cor adre.
ERMETE – Vè pupà varda al campanèl dla contesa.
SECONDO – Lasa sta cha th’al vaga mia a rumpar.
ERMETE – A provi a sunal atseta a riva Marcelo?                                                                            
SECONDO – Ma lasa le,at sé mia an Cunt te.
ERMETE – T’imaginat, Conte Ermete Tirabaci. ( Entra Marcello )
MARCELLO – Se, sul che inveci di baci te at tiri i sciafun!
ERMETE – Ohh Marcelo ciau.
SECONDO – Ma induva sevat ch’om sunà tant a la porta. Dopu om vest cl’era verta e alura soma gni dentar. 
MARCELLO – Ecu chi seguitava sunà! As pöl gnanca fa an sunin in pace. E  stè pö fal, che sla vegn a savil la Cuntesa l’am copa ad paroli.
ERMETE – Varda cha som gni a dit na bèla roba.
MARCELLO – E cosa sares? Sta bèla roba.
SECONDO – Oma scultà al tu consiglio. Th’al sé quand tha sé det d’andà insiem a la Serena e l’Erminia?
MARCELLO – Cosa?
ERMETE – Se, insoma ades andoma insiem a lori.
MARCELLO – Ma no! Ma va mia ben.
SECONDO – Ma come sa th’as sé det te d’andà sta cun lori,atseta avresum anca sparà n’afet.
MARCELLO – Ma no, ma cusa i fat? Ma vardè che s’andè sta insiem a lori dopu si sempar sota batirèl, l’iv cuntrola.
SECONDO – Se ma almen a gavrom pö da fas da magnà.
MARCELLO – Ma brau,atseta sli fa da magnà, li va anca a fa spesa, e al purtafoi dopu al fa a la svelta a dventà alšer parchè li druvarà i vostar bèsi.
ERMETE – SECONDO – I nostra bèsi!?                                                                                        
MARCELLO – Ma certu,chi le, l’iv ia magna föra töti.
ERMETE – Ma dabun? E’t sentì pupà?
SECONDO – Eh u sentì. Alura cusa fom?
MARCELLO – Insoma, püdì metav insiem, ma ognun a ca sua. ( Suona il campanello )
ERMETE – Iè che! Vöt vedar cha iè che!
MARCELLO – A vaghi a vedar.
SECONDO – E ades?
Scena 2
Ermete – Secondo – Marcello – Erminia - Serena
                                                                                                                                                        
MARCELLO – L’è propria vera, iè l’Erminia e la Serena.  ( Entrando )
SERENA – Alura a gli det a la Cuntesa?
SECONDO – A l’è gnamò rivada.
ERMETE – E pu nuatar avresum pensà che forsi sares mèi che a gh’esum ognun da sta a ca sua.
ERMINA – Ma come? Che nuvità èla chesta? Evum mia det ch’andavum sta insiem,acseta spartevum li spesi.
ERMETE – Se ma l’è che . . .
MARCELLO – L’è cha iè afesiunà a la su casa.
SERENA – Ma sl’è par quel a gnoma nuatar a sta a ca vostra. U sinò foma acse: Me e Secondo andoma a sta insiem in na ca, e l’Ermete e l’Erminia i va in da cl’atra.
MARCELLO – Che bèl. Te se Serena at lè pensada giösta.
SECONDO – L’è vera forsi l’è mei acse.
ERMETE – Alura pödoma andà parchè tant a la Contesa a ghoma gnint da dig.  (  Ma proprio in quel momento entra la Contessa )
 
Scena 3
Detti – Isabella
 
ISABELLA – Ben cusa gh’è che, na riuniun da cundumini? ( Tutti la salutano ) Cusa si gni a fa? A ghi na qual lamentela da fa? Cusa vuliv insoma? ( I quattro non sanno cosa rispondere, ed interviene Marcello )
MARCELLO – Iè gni siura contesa,par dmanà sla püdeva cresagh l’afet. ( Tutti inveiscono contro Marcello per quanto ha detto )
ISABELLA – Silenzio!!! Quand a parla Marcelo, al parla mia par gninte, töt quel chal dis l’è cuma an libar stampà.
MARCELLO – Che bèl. Alura siura Cuntesa a gavres quèl d’atar da di.
ISABELLA – Cosa?
MARCELLO – Che oltre a cresagh l’afet a lor, la pudres cresar al stipendi anca a me.
ISABELLA – Chesta inveci l’è na stupidata!
MARCELLO – Ma sla pena det cha su cume an libar stampà.
ISABELLA – Anca in di libar certi volti a gh’è sö dli stupidadi.. Pütost a th’at sèt infurmà par cla roba la?
MARCELLO Se,se, dopu gh’ha spieghi.
ISABELLA – Alura ades vardom cusa as pol cresagh d’afet. ( Prendendo il suo libro dei conti )
SECONDO – Ma nuatar a sevum mia gni par fas cresagh l’afet, Marcello al gh’ha voia da schersà.
ISABELLA – Ben ma dato cha si che,me quèl a val cresi.
SERENA – Alura nuatar andoma a sta töti in na ca.
ISABELLA – Eh no! Vurà di che sa stè spartì av cresi mia l’afet, però agh cali al stipendi a Marcelo.
MARCELLO – Che bèl.                                                                                                                  
ERMETE – Alura nuatar pudoma andà?
ISABELLA – Andè,andè. ( I quattro escono salutando )                                                                  
ISABELLA – Ma cuma at sé furb,ades töti li volti cha voi cresagh l’afet, lor im dis chi va sta insiem, atseta me su ciavada.
MARCELLO – Ma l’è mia sul dadle chi la völ ciavà siura contesa.
ISABELLA – Ma cusa sèt dre di?
MARCELLO – L’è par via di Cunt.
ISABELLA – I cunt,l’è vera, e alura?
MARCELLO – Alura siura Contesa sla völ propria savil, chi lè iè mia di Cunt.
ISABELLA – Cosa!? Iè mia Cunt!
MARCELLO – No, iè propria mia cunt, su gni a savì cha iè du amich cha fat na scumesa, chi par prem a vegn insiem a le, e par magnagh föra i bèsi.
ISABELLA – ( Sedendosi ) Ma Diu, ma dabun?
MARCELLO – Dabun.
ISABELLA – Ma che du delinquent. Ma chesta am la spetavi mia.
MARCELLO – Alura ades quand i vegn a gontia da fai vegnar dentar?
ISABELLA – Cosa? No, no. Chi du furb le i vuleva ciavam me, ( gli viene in mente qualcosa ) e ades inveci i ciavi me!
MARCELLO – Ma come?
ISABELLA – Al su me cume, at vedrè chi fom cascà dentar in dal bartavèl.
MARCELLO – Alura pos andà?
ISABELLA – Se, va pöri,dopu tha spieghi töt. ( Detto questo Marcello esce e Isabella si siede a tavola prendendo il suo librettino dei conti. Subito dopo entra la nipote Violetta con gli amici Cesarino e Battista )
Scena 4
Isabella – Violetta – Cesarino – Battista a seguire Marcello e Erminia
( I tre bambini entrano in scena piano piano senza farsi vedere dalla Contessa arrivandogli alle spalle )
ISABELLA – Ma varda chi du slandrum le, at vedrè chi cunsi me par li festi.
VIOLETTA – Sia!!!
ISABELLA – Ahhh!!! Ma quela at t’ha cunà pütleta!
VIOLETTA – Ciau sia.
ISABELLA – Ma qual ciau! Pusibul che töti li volti at gh’è da fam ciapà di squai atse? Talsè cha gh’u al cör debul,a vöt fam morar!
VIOLETTA – Ma no sia, su gni par dit ch’am su spusada.
ISABELLA – Come th’at sé spusada?
VIOLETTA – Se cun lu. A sciama Cesarino.
CESARINO – Buongiorno siura Contesa, me su Cesarino.
ISABELLA – U capì ch’at sé Cesarino,ma cusa vulì insoma?
CESARINO – Sicome as soma spusà,a vuresum al regal da nosi.
VIOLETTA – Se e an bèl regal sia, parchè te di bèsi th’ag né na möcia.
ISABELLA – Ma senti che robi, e lu inveci ch’ièl?
VIOLETTA – Lu l’è al pret cha sa spusà.
CESARINO – E al völ la bösta.
BATTISTA – Se la bösta!
ISABELLA – Vè pütlet ades andè via subit né, via! E stè mia pö vegnar cun dli tacadi dal genar.
CESARINO – E al regal?
BATTISTA – E la bösta?
VIOLETTA – Sinò das di bèsi par al vias da nosi.
ISABELLA – Ma qual! Via! ( Alzandosi, mentre i bambini se ne vanno velocemente ) E pu a mi gnanca invità a nosi.                                                                                                                           
ISABELLA – Gnanca an minù in pace as pöl sta, agh mancava sul me nevuda cun i su amich.
MARCELLO – Siura Contesa.                                                                                             
ISABELLA – Cusa gh’è ades?
MARCELLO – E’ turnà indre l’Erminia.
ISABELLA – Ancora, ma cusa völa amo.
MARCELLO – Basta dnadagal siura Cuntesa.
ISABELLA – Vè! Tu ša det da lasa le da fa stöpid.
MARCELLO – Che bèl.
ISABELLA – Ma scultum Marcello ma gh’èt mia d’andà in pensiun?
MARCELLO – A gh’u gnamò i’ani siura Contesa.
ISABELLA – I’ani par fa l’asan quei thag i’è però,dai ciamla dentar. ( Marcello esce e rientra subito dopo annunciando Erminia )
MARCELLO – Siura Cuntesa a gh’è l’Erminia. ( Mentre Erminia entra Marcello gli mette una mano sul sedere )
ERMINIA – Ahhh! Vè spurcaciun!
MARCELLO – Che bèl.
ISABELLA – Cusa gh’è?
ERMINIA – Ma siura Cuntesa Marcello al ma mes na man in sal cul.                                     
ISABELLA – Marcello davanti a me che in ca ch’at veda pö fa di mester acse.
MARCELLO – ( Uscendo ) Alura Erminia dopu tha spèti föra.
ISABELLA – Sta mia scultal valà, e dim pütost cume mai at sé turnada indre?
ERMINIA – Ah le siura Cuntesa che prema cum me madar a püdevi mia dil, parchè a vulevi mia fagh fa bröta figura, Parchè par via da metar al bagn in ca, al sares da fa anca par via dal disturb da me madar.
ISABELLA – Se u senti che tu madar la gh’ha an qual disturb.
ERMINIA – La gh’ha da savì che cuma la magna bisogna cla scapa al cèsu, e sicome l’è in curt sala quanti volti la mia fat in temp a rivà
ISABELLA – Ma che bröt disturb.
ERMINIA – E pensà che na volta a l’èra tse stitica, la stava dli smani sensa andà,dopu parladu cun la Bettina la gh’ha det “ Ma prova a metat in pe par tèra ch’at vedrè che cun al fred dal paviment at farà efet”.
ISABELLA – E gh’ala fat efet?
ERMINIA – Sla gh’ha fat efet? La mia fat in temp a cavas li savati che la cumincià andà cl’era na roba bröta, la na fat na suiöla!
ISABELLA – Na suiöla?
ERMINIA – Na suiöla piena fin a l’orlo. Da l’ura e quela l’è stada fata.
ISABELLA – Ben a vardarò sa pudrò fa quèl, agh pensarò dai.
ERMINIA – Grasie siura Cuntesa.
ISABELLA – ( Suona il campanello ) E ades scusa ma gh’u da fa. ( Rientra immediatamente Marcello che era dietro la porta ad origliare ).
MARCELLO – Comandi siura Contesa.
ISABELLA – Cumpagna l‘Erminia.
ERMINIA – Ma no cunosi la strada.
MARCELLO – No, no at compagni.(Quando Erminia gli è vicino prima di uscire gli dice qualcosa)
MARCELLO – Vè Erminia ma cavum na curiosità ma ch’ièl che dopu a vudà la suiöla?
( Erminia esce indispettita )
MARCELLO – Ah siura Cuntesa gavres na roba da dmandagh, su mia cuma digal, ma bisogna cha gh’al diga.                                                                                                                                    
ISABELLA – At solit quand at fè atse at vö ad li ferii.
MARCELLO – Ma no! L’è mia propria mia atse,ferii . . . an qual de ad riposo. Na smana!?
ISABELLA – Na smana, mia an de, du de,na smana. Cun quel che ades a gh’om in bal te ìt vö fa li ferii.
MARCELLO – Ma l’è an mè diritu quèl dli feri.                                                                                
ISABELLA – Va che urmai stan th’at iè quasi magnadi föra töti.
MARCELLO – Ma par Diu, agh nu amo.
ISABELLA – Varda th’al dighi subit. ( E prende il suo libretto )
ISABELLA – At vedrè sa gh’u mia rašun.
MARCELLO – Ma no, nu fat poghi, poghi.
ISABELLA – Val che, dal siè ‘al dudas da mars quand at sé andà a Boario. Dal tri al 10 da magiu, e at sé andà a  . . . Boario. Dopu dal cinch al vint d’agost, ch’at sé andà a . . . Boario. Quindi th’è restà du de, atar chè na smana.
MARCELLO – Ma sul du de?
ISABELLA – Ma induva gh’èt d’andà?
MARCELLO – A gh’u d’andà . . . a Boario.
ISABELLA – Ancor a Boario? Ma cusa vèt a fa sempar le? Vèt a bevar i’acqui caru?
MARCELLO – Ma verament me a vagh a bevar al vin. Elura am dala na smana?
ISABELLA – Tu ša det da no. Insoma at gh’è sul du de.
MARCELLO – Ma alura par fa na smana, l’am daga an qual permes retribuì, u an qual permes sindacale.
ISABELLA – Ma senti, ades a sèt dventà anca an sindacalista.
MARCELLO – Se, ansi dai sindacati i ma det che ogni du de ad lavurà a m’an spetares uno da riposo.
ISABELLA – ( Ride )  Ogni du de da lavurà  uno da riposo. Ma scusa parchè che te lavurat?
MARCELLO – Certu cha lavuri, gh’u bèla fat la büsa che a forsa d’anda avanti e indre.
ISABELLA – Vè sindacalista, ades at la mochi le, e s’at vö li ferii, iè du de.
MARCELLO – E va ben, am cuntentarò da du de; du de e do not,ma se in veci da fa du de e do not a fagh quatar de sensa li not?
ISABELLA – E li not cusa fèt?
MARCELLO – A Dormi.
ISABELLA – Fila!!! E cha s’an parla pö!!!
 
FINE SECONDO ATTO
 
* * *
 
TERZO ATTO
 
Scena 1
Secondo Ermete
( Ermete e Secondo sono seduti in attesa della Contessa )
 
SECONDO – Th’è capì alura né ch’at gh’è da lasam parlà me?
ERMETE – Va ben pupà,ma digal  però.
SECONDO – E cusa vöt cha sapioma gni che a fa? Par digal no. ( Entra la Contessa )
ISABELLA – Ohh, cusa gh’è ades? ( La salutano )
SECONDO – A som gni che parchè a gh’om da digh na roba.
ERMETE – Dila! Dila!                                                                                                          
SECONDO – Tasi te! A gh’è siura Cuntesa che Marcelu . . .                                    
ERMETE – Se Marcelu,cunosla Marcelu?
SECONDO – Ma tasi!
ISABELLA – Cusa gh’al Marcelu insoma?
SECONDO –  A gh’è che Marcelu al sagueta a vegnar a bušà quand li nostri doni li fa la docia.   
ISABELLA – Oh l’è na bèla fola cla docia le, e me cusa pödi fag? Am par tra l’altru che na volta anca vuatar favu la stesa roba.
ERMETE – Se ma ades li robi iè cambiadi, pödla mia digh quel a Marcelo?
ISABELLA – Va ben a pruvarò a digh quèl. ( E suona il campanello per chiamare Marcello,ma non fa in tempo a suonarlo che Marcello entra immediatamente )
 
Scena 2
Isabella – Secondo – Ermete – Marcello
 
MARCELLO – M’ala ciamà siura Contesa?
ISABELLA – Visto ch’at sevi le d’adre dla porta at duvresi savì anca al parchè.
MARCELLO – Ma me no.
ISABELLA – Secondo e Ermete che, i vures che te th’andesi pö a buša quand li doni li fa la docia.
ERMETE – Se l’è vera.
SECONDO – Ma vöt tasar! Se l’è vera. Bisogna ch’at lasa le d’andà a bušà.
MARCELLO – Ma sa si sta vuatar a dimal.
ERMETE E SECONDO – Se ma ades li robi iè cambiadi.
MARCELLO – Ohhh ma quanti foli,sa vulì mia pö cha vegna a bušà fè cambià la porta.
ERMETE – Giösta e sa cambiam la porta?
SECONDO – Vacca miseria ma che maröch! Al völ parlà ch’al sa gnanca quel ch’al dis.
Tu det cha parli me! E sa cambiom la porta siura Contesa?
ISABELLA – Ma cambiè pör la porta,vardè che però la paghè cun i vostar bèsi, e ades scusè ma gh’u atar da fa, e te Marcelu th’alsè né cusa gh’oma da fa, quindi domas na mosa. ( Ed esce )
MARCELLO – Va ben siura Contesa. Alura i sentì no, bisogna ch’andega via, parchè a gh’oma in bal na roba grosa, atar che la porta dal bagn, bušà u mia bušà.
ERMETE – Ma te gh’avresat piaser se nuatar a gnesum a bušà quand tu muier la fa al bagn?
MARCELLO – Ma par la miseria,ma certu.
SECONDO – Che furb! Lu l’è mia spuša!
ERMETE – Ah ma me u sempar pensà ch’al fos spušà.
SECONDO – Andom valà Ermete, e te sta luntan da li nostri doni.
MARCELLO – Ma se,basta che cla fola che la fnesa.
ERMETE – La fnes, la fnes, parchè se me at vedi ancor a bušà at cori adre cun al rasch.
MARCELLO – Che bèl.
SECONDO – Andom.
MARCELLO – Ciau valà e te Ermete digh a la Erminia cla sta ben cun li mudandi rosi.
ERMETE – E’t sentì pupà cusa la det?
SECONDO – Andom valà, sta mia scultal. ( Escono e subito dopo entra la Contessa)
Scena 3
Isabella Marcello
 
ISABELLA – Alura Marcelo ch’ièl al cunt cha riva par prem?
MARCELLO – A l’è al cunt Virgilio.
ISABELLA – E me su bèla prunta,varda che bèl vestì ch’am su mesa.
MARCELLO – Ma induva ‘s metla?
ISABELLA – Ma le in sal divan, u tolt anca i fiur, iè d’adla, ti vè a tö e ti meti le davanti.
MARCELLO – Subit, ( ed esce per prendere i fiori mentre la contessa prova a coricarsi sul divano fingendosi morta ).
MARCELLO – ( Rientrando con i fiori ) Ecu i fiur, i meti che?
ISABELLA – Se,uno che e uno le. ( Marcello li posiziona dove la Contessa gli ha indicato )
ISABELLA – A vaghi ben acse?
MARCELLO – Ma se, però sla fos dentar in na casa da mort al fares pusè efet.                          
ISABELLA – Vè Marcello se incö tha gnamo mandà da vial al cul nisun, th’agh mandi me.
MARCELLO – Ma veramente i ma pena mandà anca prema.
ISABELLA – Ben, te th’ag di che i’unuransi funebri iè gnamò rivadi
MARCELLO – Va ben, alura ades a gh’è sul da spetà.
ISABELLA – Am racumandi, sta mia sbagliat cha th’u spiegà ben töt.
MARCELLO – Ma l’as preoccupa mia,l’am cunos no.
ISABELLA – Apunto par quel. ( Suona il campanello ) Ahhh ma Diu che squai!!!
MARCELLO – L’è che! L’è che!
ISABELLA – Dai va a veršar! ( Marcello va ad aprire mentre la Contessa si sistema meglio sul divano fingendosi morta )
Scena 4
Marcello – Isabella – Virgilio
 
VIRGILIO – Permesso. ( Togliendosi il cappello )
MARCELLO – Il Conte Virgilio! Ah ma Diu, lè che purtrop la pöl mia sentar.
VIRGILIO – Ma che sorpresa.
MARCELLO – Ah ma l’è stada na roba improvvisa, dal det al fat l’è partida.
VIRGILIO – Ma i ciamà al dutur?
MARCELLO – Al dutur? Ma sl’è morta,ades agh sares bisogn dal sutradur, tra l’altru iè gnamo gni a purtà la casa.
VIRGILIO – Ma che ciavada.
MARCELLO – Cosa?
VIRGILIO – No te at pö mia capì.
MARCELLO – No me a  capesi,pensaval mia forsi a l’eredità?
VIRGILIO – Se, parchè speravi che . . .
MARCELLO – Ma lu sperava ben! ( Estraendo dalla tasca un foglio ) Vedal ch’al foi che? Chestu lè ‘l testament dla Contesa.
VIRGILIO – Al testament! ( Cercando di prenderglielo )
MARCELLO – Pian, ades a gh’al leši: Io sottoscritta Contessa Isabella Pradella nel pieno delle mie facoltà lascio in eredità tutti i miei beni al Conte Virgilio Vinci.
VIRGILIO – Ma su me!!! U eredità töt me! Iuuuuu!!! Da che!
MARCELLO – Pian, chestu al dret, ades lešom l’arvers. ( Girando il foglio )
VIRGILIO – Come?
MARCELLO – Sculta che “Il Conte Virgilio entrerà in possesso dei miei beni solo a condizione che versi al mio fidato Marcello 100 milioni”.
VIRGILIO – Come 100 milioni?                                                                                                      
MARCELLO – Pian u gnamò fnì, “Il versamento deve avvenire il giorno stesso della mia morte tramite assegno in un’unica soluzione”. Ciuè mia a a rati.
VIRGILIO – Ma cuma faghi? 100 miliun,ma restares sensa gninte.
MARCELLO – Ma che preucupasiun,ma cun töt quel cha l’ha eredità. ( Prende una biro dalla tasca e gliela porge ) Al firma l’asegn che dopu al gnarà padrun da töt.
VIRGILIO – Ma subit?
MARCELLO – Inco l’è morta, inco al gh’ha da fa l’asegn.
VIRGILIO – E va ben. ( Prende dal portafoglio il libretto di assegni sedendosi ) Alura foma sta asegn.
MARCELLO – Se scriva: 100 milioni . . . ècu e ades am l’intesta.
VIRGILIO – Ma se a tl’intesti, Marcello, e ad cugnom cuma th’at ciamat?
MARCELLO – Ad cugnom am ciami Ciavatore, Marcello Ciavatore.
VIRGILIO  - Ciavatore? Ma che cugnom èl?
MARCELLO – Al mio vè.
VIRGILIO - Mahh . . . ècu ( Dandogli l’assegno ) Ades alura su padrum me che?                   
MARCELLO – Pian, a gh’è ancor la Cuntesa che, al speta almen chi la sotra.
VIRGILIO – Ma al funeral quand a gh’èl?
MARCELLO – Dman a li quatar.
VIRGILIO – Alura as vedom dman. Intant am prepari a dventà miliardari! As vedom. ( Ed esce tutto entusiasta )
MARCELLO – Va ben, as prepara.
ISABELLA – ( Alzandosi ) E’l andà?
MARCELLO – L’è andà, l’è andà! E l’om ciavà.
ISABELLA – Iuuu! ( Alzandosi ) A gh’ha sta ben!
MARCELLO – Varda che 100 miliun!
ISABELLA – At sé sta brau a recità la tu part.
MARCELLO – Ma anca le la fat ben la morta.
ISABELLA – Ma che bèla ciavada! Al vuleva ciavam me, inveci al ciavà l’è sta lu! ( E ride )
MARCELLO – E ades sota cl’atar che da che an po al sarà che. 100 miliun! 100 miliun töti in na volta. ( E bacia l’assegno )
ISABELLA – Da che famal basà anca  a me. ( Lo bacia ) 100 miliun! E al möch al cres.
MARCELLO – E anca al mè stipendi.
ISABELLA – Chi la det?
MARCELLO – Ma le l’am la det.
ISABELLA – Ma cuma ontia fat a di na stupidada dal genar?
MARCELLO – Ma le, par la ricompensa di soldi cha su dre fagh ciapà.
ISABELLA – Ahhh. ( Suona il telefono )
MARCELLO – A suna al telefono siura Contesa.
ISABELLA – U sentì ch’al suna, rispondi no.
MARCELLO – Ma parchè al su cla völ sempar rispondar le.
ISABELLA – Ma se me su morta cuma faghi a rispondar.
MARCELLO – Ahhh . . .  Pronto . . . . . ahh? . . . . l’è Gusbert vè.
ISABELLA – Ma par piaser! ( Facendo le corna )
MARCELLO – Come? Al völ savi cuma vulom la casa? Na roba da spendar poch.
( Isabella che non può parlare, fa ampi gesti perché tronchi la telefonata ) . . . ah la sempar savì cl’era na piöcia . . . li misuri? Ma cusa volal cha sapia me cuma l’è alta, più o meno cuma su alt me . . . cuma su alt me? Se la Contesa l’è alta cume me me sarò alt cume le.  Pronto? Pronto? Che bèl, su mia parchè ma la mes šo al telefono.
ISABELLA – Ma mei atseta, ma va che me su mia morta.
MARCELLO – No no, ades le la gh’ha da fa la morta, se casu anca dentar in dla casa.
ISABELLA – Ma va da via al cul!                                                                                             
MARCELLO – E tre dli volti ch’im manda da via al cul, s’andoma avanti acse, inco a fagh al record. ( Suona il campanello )
Scena 5
Marcello – Isabella -  Ermete – Erminia – Secondo
 
ISABELLA – Ahhhh!!! Ma Diu chi gh’è?
MARCELLO – Ma cuma la sa squaia sempar, la varda cha la faga mia n’infart dabun. Sarà al Cunt Anibale, la vaga a fa la morta dai.
ISABELLA – Se, va pian, va pian.
MARCELLO – A verši?
ISABELLA – Se verši. ( Marcello apre e invece del Conte Annibale si trova davanti i 4 affittuari. I quali entrano salutando con molto rispetto. Erminia ha con sé anche un mazzo di fiori )
SECONDO – Ma che sorpresa cl’è stada.
SERENA – Ma acse a l’impruvisa?
MARCELLO – Ehh la gh’è capitada a le.                                                                                         
ERMINIA – Agh né sempar öna fresca.
MARCELLO – Le inveci l’è mo calda, i gh’ha mo da purtà la casa. ( Sia avvicinano alla Contessa )
ERMETE – Ma puvreta.
SERENA – Ma cuma ‘m dispias.
SECONDO – Ma varda cuma lè bèla bianca e rosa, la par gnanca morta.
ERMINIA – Ma cum’èla stada?
MARCELLO – Ma, u sentì sunà al campanèl, su gni dentar cl’era bèla sbaltada par tèra.
SECONDO – La det gnach bau puvreta.
MARCELLO – No quel la fat in temp a dimal.
ERMETE – E cus’ala det?
MARCELLO – La det “Marcello,prema cha möra gh’u da dit na roba,fam an piaser ricordat da cresagh l’afet a la famiglia ad Secondo e dl’Erminia.
SECONDO – Ma come?
ERMINIA – Ma anca in punto ad morte la pensà a cli robi le.
SERENA – Ma sculta Marcello ma ades chè mort la Contesa ch’ièl ch’eredita?
MARCELLO – Ma come? Ma chi vulì cha sia? Me no!
TUTTI – Te?
MARCELLO – Se me,ansi d’ora in avanti am ciamè Conte Marcello.
ERMINIA – Conte Marcello?  Ma s’at sé an magiordomo.
MARCELLO – A sevi an magiordomo, ades su an Cunt, e l’afet d’ora in avanti a ghi da pagamal a me.
SECONDO – Ma va che storia, ma a nuatar sala lasà gnint?
MARCELLO – Ma gninte, gnanca an tulin. ( Suona di nuovo il campanello )
MARCELLO – Oh che a goma d’atri visiti, l’è mei ch’andega.
SERENA – Ma me vulevi sta che a vedar quand i la met in dla casa. ( La Contessa non vista fa un gesto eloquente per quanto detto da Serena )
MARCELLO – Ma no andè ades.
SERENA – Andom alura. ( I quattro escono salutando ed entra poi il Conte Annibale )
Scena 6
Isabella – Marcello – Annibale
ANNIBALE – Permesso.
MARCELLO – Avanti, avanto pör.
ANNIBALE – Ma cum’èla stada?
MARCELLO – An culp, l’è sta an culp.
ANNIBALE – Ma puvreta l’è stada sfurtunada, acse šuvna.                                                 
MARCELLO – Insoma la gh’eva i su ani, sl’a fös viva la m’avres bèla mandà da via al cul.  
ANNIBALE – Inveci lè morta, ma va che sfortuna.
MARCELLO – Se ma lu l’è furtunà.
ANNIBALE – Come furtunà?
MARCELLO – Ma parchè la siura Cuntesa la lasà an testament.
ANNIBALE – An testament?
MARCELLO – E s’al a chi la gh’ha lasà töt?
ANNIBALE – Ma a chi?
MARCELLO – Ma a lu, la gh’ha lasà töt in eredità.
ANNIBALE – A me!!?? Ma dabun?
MARCELLO – Ma se.
ANNIBALE – Iuuuu!!! Chesta se l’è na bèla nutisia. Töt mio! Ades l’è töt mio, ades quant a gh’al dighi al mè amich, al crepa d’invidia.
MARCELLO – Al senta, chestu l’è al testament: “ Io sottoscritta Contessa Isabella Pradella nel pieno delle mie facoltà lascio in eredità tutti i miei beni al Conte Annibale Varini”.
ANNIBALE – Ma su me! Su propria me! A bini töt!                                                            
MARCELLO – Pian, ades gh’u lesì al dret, ades a lesi arvers.
ANNIBALE – E cusa saresal?
MARCELLO – Cha gh’u da lesar quèl d’atar, al senta: “ Il Conte Annibale entrerà in possesso dei miei beni solo a condizione che versi 100 milioni di lire al mio fidato Marcello”.
ANNIBALE – 100 miliun!?
MARCELLO – Pian u gnamò fni “ Il versamento deve avvenire il giorno della mia morte tramite assegno in un’unica soluzione”. Ciuè mia a rati.
ANNIBALE – Ma 100 miliun? Ma cuiombrici”!
MARCELLO – Carta canta Conte Annibale.
ANNIBALE – Ma che gh’è mia tant da cantà.
MARCELLO – Alura cusa decidal?
ANNIBALE – A decidi ch’at faghi l’asegn, tant dopu di bèsi agh nu fin ch’agh nu voia. ( E si siede al tavolino per firmare l’assegno ).
MARCELLO – Apunto.
ANNIBALE – Alura, 100 milioni,vacca miseria, ma me u mai firmà n’asegn dal genar.
MARCELLO – L’è quacià né?
ANNIBALE – Ah l’è quacià se,ades resti sensa gnanca an tulin. Alura a Marcello . . . cum’èl cha th’at ciami da cugnom?
MARCELLO – Da cugnom a su Ciavatore, Marcello Ciavatore.
ANNIBALE – Marcello Ciavatore . . . ( Rimane un po perplesso ) Ciavatore ? . . . ècu l’asegn, e ades alura su padrun me, anca da cla ca che?
MARCELLO – Se ma aspeta che almen i la porta via, a dman donmesde a gh’è al funeral.
ANNIBALE – Va ben alura as vedoma dman. ( Si avvicina ad Isabella ) E cara Cuntesa  am dispias par te, ma mort tua vita mia, arvedas, ansi addio.
MARCELLO – Arvedas siur Conte. ( Il Conte esce salutando )
ISABELLA – Ecu vè l’om ciavà anca lu!
MARCELLO – E ades a som a dušent miliun!
ISABELLA – E iè mia poghi. E ades andom subit in banca.
MARCELLO – Ades?
ISABELLA – Ma certu ades, Su bèla d’acordi cun la banca, gh’u det che inco a gh’evi da fa ‘n gros versament, e alura iè dre a spetas.
MARCELLO – Andom a la svelta alura. ( Suona il campanello )
ISABELLA – Ahhhh! . . . Mamma mia . . . ( Questa volta la Contessa dallo spavento sembra morire veramente, accasciandosi sul divano ).
MARCELLO – Ma siura Contesa cusa gh’è? Ma cusa gh’è sucès? ( Avvicinandosi ) Ma, ma chesta l’è partida dabun! Siura Contesa! Siura Contesa!!! Ma l’è morta! L’è morta dabun!( Singhiozzante )
Ma ades cusa faghi? Ma va che disgrasia . . .
Scena 7
 
Marcello – Isabella – Secondo a seguire Violetta Cesarino e Battista
 
SECONDO – ( Entrando ) Permes?
MARCELLO – ( Vedendolo entrare ) Ma Secondo la . . la Cuntesa l’è morta!
SECONDO – Ma al su cl’è morta Marcelo.
MARCELLO – Ma l’è morta dabun! Varda, varda la tirà pö fià!
SECONDO – Ma töti quei cha mör i tira pö fià, ma insoma Marcelu, a par fin cla sia pena morta.
MARCELLO – Ma se! Ades l’è morta! A sarà an minù!
SECONDO – Ma Marcelu calmat insoma cusa sèt dre di,me putost me su gni par via dl’afet, ades cha ts’è te al padrun, insoma speri che l’afet ta s’al cresa mia.
MARCELLO – Ma cusa vöt cha m’interèsa me, ma vedat mia che mort la Cuntesa, ( E di nuovo si avvicina ) Siura Contesa ma l’ am risponda! L’am diga quèl! La pol mia morar ades! Ma in s’al pusè bèl l’è andada a morar! ( Secondo visto come stanno le cose esce ) Ades cla gh’eva da cresum al stipendi. ( Poi gli viene in mente che ha i due assegni ) ma . . . ( Dalla tasca prende gli assegni ) ma che però a gh’u i’asegn, e intestà a me! Ma siura Cuntesa, ma che bèla mort cla fat, ma la pudeva  mia scegliar an mument migliore. Ma varda che fortuna 200 miliun, e töti miu. Ma siura Cuntesa grasie cl’è morta propria ades, in s’al pusè bèl.  Ma che bèla dasliberada, siura Cuntesa e ades a dli ferii m’an toghi fin ch’agh nu voia cara la mè ex Cuntesa. Ades a vagh subit in banca, e dopu at sistemi anca te, na casa da spendar poch. ( Marcello prende una biri e gira gli assegni per andare ad incassarli, nel frattempo la Contessa si riprende e si alza e ascolta tutto quello che dice Marcello )
MARCELLO – Ma chi’èl cha sa spetava na fin acse, ma nisun,ma par na volta la fortuna la girà dla mè banda.
ISABELLA – Marcelo.
MARCELLO – Senti, a gh’u talment in d’iureci la su vus, ch’am par fin da sentla ancor.
ISABELLA – Marcello, Marcello.
MARCELLO – ( Ride ) L’è inotil cha th’am ciama cara, at sé morta, è solo una illusione. ( Canta )
E’ solo una illusione, perché non ci sei più, è una grande illusione . . . ( Marcello ha finito di firmare, e si gira con gli assegni in mano trovandosi di fronte la Contessa con le braccia incrociate e con un atteggiamento molto contrariato )
MARCELLO – Ahhh!!!  Ma l’è resuscitada! Ma l’è impusibul l’era morta!
ISABELLA –  Par finta sevi morta, e u sentì töt! Chesti visto cha ìè anca bèla firmà ta mi de a me.
( E gli prende gli assegni dalla mano )
MARCELLO – Che bèl.
ISABELLA – Che bèl, propria che bèl Marcelo, sentar cli paroli cha th’è det prema. E pensà che subit th’u vest talment dispiasì, chu anca det: Ma varda, alura Marcelo am völ ben”. Dopu quant a th’è gni in ment i bèsi inveci th’è capì pö gnint.
MARCELLO – Va ben, la gh’ha rašun, u sbaglià e am meriti sul d’andà via. ( E sta per andarsene fuori dalla porta interna )
ISABELLA – Induva vèt?
MARCELLO – A vaghi a fa li valis.
ISABELLA – Valà, at perduni, anca parchè me am su afesiunada a te.
MARCELLO – Ah se grasie! Alura i bèsi i foma a mes?
ISABELLA – Ma Marcelo at fè veramente ingosa, pütost va a tö la machina ch’a’ndoma in banca.
MARCELLO – Va ben.                                                                                                       
ISABELLA – Va ben  . . .?                                                                                                  
MARCELLO – Va ben siura Contesa. ( Entrambi escono )
 
 
FINE
 
                                                                                                                                                                                                                                                                                                 
 
 Stampa     
Home:Chi sono:Testi teatro:Eventi:Produzioni video:Didattica
Copyright (c) 2008-2011 by Franco Zaffanella Condizioni d'Uso Dichiarazione per la Privacy